Pessebre

Ja tinc el pessebre a punt. Ahir al matí vaig pujar a les golfes per treure la capsa on guardo tot el material i vaig entretenir-me en muntar-lo: els troços de suro simulant les roques, la terra, la molsa, els arbres i finalment les figuretes (caganer inclòs, és clar)

Recordo haver fet això de tota la vida. Primer era la mare qui el feia i jo sempre l’observava. Després vaig començar a fer-lo jo. Uns anys més grans, d’altres més petit. Simulant les muntanyes o un desert o, fins i tot, la platja. Fins avui.

Sí, el pessebre ja és a punt. Però i jo? També sóc a punt? Tenim cura de preparar-nos, igual com fem amb el pessebre, per a aquesta festa que és el Nadal? El naixement d’un infant és la conseqüència d’un acte d’amor. Ell mateix constitueix aquest acte d’amor. I si això és així, serà que Jesús ens porta el seu missatge des del moment en que va neixer? Potser no cal esperar a que digui allò de “estimeu-vos els uns als altres”, potser no cal esperar la creu, potser no cal esperar la seva mort. Potser no cal seguir esperant. Potser només ens cal preparar-nos, obrir els ulls i mirar. Mirar de veritat tot el que ens envolta. Mirar les “figuretes” del pessebre real que vivim dia a dia. I trobar l’amor. És més senzill del que sembla.

El pessebre ja és a punt. Demà passat ens reunirem la família i passarem el dia junts. Serà un bon moment per obrir el ulls. Per mirar i per preparar-nos perquè l’endemà tornarà a neixer. Naixerà tots i cadascun dels dies de l’any.